ei,
Avui dematí abans d´anar a l´oficina he passat a fer una ronda per les tendes de discos… Al final, entre el que m´he comprat i el que m´ha arribat de promo, ja tenc prou cosetes per escoltar durant un parell de setmanes (encara que com més téns més vols). També m´he pillat un parell de llibres que ténen molt bona pinta: ‘Awopbopaloobopalopbamboom’ de Nik Cohn, un dels grans cronistes del neixament del pop britànic, del que encara no havia llegit res; ‘Los músicos underground’ de Jean-Marie Seca, que malgrat el nom sec i un tant pretenciós té molt bona pinta; y ‘Diario’ de Chuck Palahniuk, un dels meus escriptors preferits aquests darrers anys. Jo, com ell, pitjaria el botonet vermell JA.
Quant a música, ara mateix estic escoltant el disc de Mark Lanegan Band. Lanegan sempre m´ha semblat un dels personatges més íntegres del rock de Seattle, tant amb Screaming Trees com amb QOTSA. La seva carrera en solitari de cada cop em dóna més alegries. De fet el vaig descobrir tard, i gràcies a Felip Docolomansky i Xisco Vargas. Aquest darrer any ha estat realment quan m´hi he ficat a fons. I sobretot m´agraden el darrer Ep que va treure fa uns mesos i aquest álbum. Aquell renou blanc en les cançons rockeres, aquella distorsió enrabiada i aquella veu profunda de crooner que s´acaba d´aixecar destrossat després d´una nit de borratxera i cors romputs, amb ressaca, estalviant paraules, però tirant a matar. I als mitjos temps, a les balades, em sembla un cantant amb una capacitat increïble per mantenir certa tensió de seda, elegant però també fosca. Un geni.
De fet, el disc de Lanegan i el de Wilco, que també m´he comprat avui però que en realitat com tothom fa mesos que el tenc baixat d´internet, m´han fet donar-li més voltes a una cosa que venia mig comentant amb els amcis des de fa un parell de setmanes: es tracta de discos de rock, a més rock amb una cama tradicional si m´apurau, però també moderns. Vivim en uns temps de revivals barats, i no és que tengui res en contra dels revivals, que ja van bé perquè ens enrecordem de tant en tant de bandes com Liquid Liquid (LCD Soundsystem), Yello (Chk Chk Chk), Television i Blondie (The Strokes, etc…), però molts cops els manca un discurs musical decidit a anar un poc més enllà, i al segon disc ja ens donam compte tots de que només es tracta d´una banda sense idees però amb talent i una bona col·lecció de discos (i no estic parlant de !!!, The Rapture, LCD Soundsystem ni de ningú en especial, es tracta d´una crítica general a grups que tots coneixem i que han tengut realment èxit comercial).
En el cas de Wilco, Mark Lanegan i algun altre que ara mateix no em ve al cap (per suposat Primal Scream), el rock és més que el final d´estació, una actitud a l´hora de treballar i crear. Ténen un peu a la tradició, però les mans estan fent feina en el futur, perquè els seus discos sonen realment nous. La col·laboració de Wilco amb Jim O’Rourke és determinant, per suposat, i el so en el cas de Mark Lanegan també juga un paper importantíssim per fer que l´envolcall dels temes sigui més espinós. El cas de Primal Scream es basa en tenir una ment oberta, deixar-se influenciar i a la vegada mai renunciar a l´essència de la banda, però sense por. També The Jesus and Mary Chain són bàsicament un grup de rock clàssic amb un nou so, un nou apropament novedós al mateix de sempre -i és que en definitiva, sempre som els mateixos. Però tots ells han aportat un granet d´arena. En els temps que vivim, quan tothom diu que el rock havia mort, alguns haurien de repassar tot el que ha passat al llarg dels noranta i també el que va passar en el canvi de segle amb l´emo, el post. El rock sempre ha estat allà. I els darrers mesos han aparegut alguns discos realment esperançadors…
Però no només m´he comprat aquests dos. També han caigut els nous de Beastie Boys i Dilated Peoples, a més del ‘All Balls Don’t Bounce Revisited’ d´Aceyalone (sóc un triat pel hip hop…). També el de Velvet Revolver (això és el que passa quan estas un parell de setmanes vegent en Xisco V. sovint), Edison Woods (això és el que passa quan et creus el RDL), i dos clàssics que encara no tenia en original: ‘After the Gold Rush’ de Neil Young (sacrilegi!!!) i ‘Songs of Love and Hate’ de Leonard Cohen (a la foguera! a la foguera!).
Ah, i m´ha arribat de promo el disc de Brian Setzer… el doble recopilatori en directe, encara no l´he pogut escoltar però té molt bona pinta.
Doblers tirats, peus cansats, calor, bona música i na Laia que ja és per aquí. Avui vespre toca anar a veure a Don Manolo punxar a la festa Up Rockin’ Grooves.
Yeah!
joan