Ha estat un concert fantàstic. D´aquells que creen afició, i en el cas d´un neòfit com jo la reafirmen. McCoy Tyner és un històric del jazz, que va començar a tocar amb John Coltrane als vint-i-pocs i que des de llavors ha continuat el treball que el seu mestre va deixar inacabat: aquella recerca d´un jazz atlètic i àgil, potent, amb un punch profund i grandiloqüent que res té a veure amb la contenció i matemàtica del cool de Lee Konitz (que va actuar al mateix festival fa unes setmanes).
Com he dit sóc nou al jazz, encara que els companys del programa Jazz a Rompre se n´encarreguen de la meva educació i no podria tenir millors mestres. Potser els nostres backgrounds no tenen res a veure, però tenim més punts de coincidència del que sembla a simple vista. Tyner s´ha exercitat a plaer, encara que, precisament el seu caràcter generós, ha fet que brillessin al mateix nivell el bateria Eric Gravatt i, sobretot, el contrabaixista Charnett Moffett (percutiu, genial i poderós en tot moment… no es tallaba un pèl, ni per deixar de tocar per anar a cercar l´arc -pura energia i sentiment). No he deixat de moure els peus en tot el concert i un poc més em qued sense mans de tant aplaudir.
Tot plegat m´ha fet pensar un poc en el jazz i la seva naturalesa intuitiva. Molta gent es fixa en les mans de Tyner, aquella agilitat sobrehumana amb les dues mans, que van viatjant de costat a costat. Però el més important és la seva capacitat per mantenir el swing en tot moment, que en cap moment l´excés de força -i l´exerceix- no li lleva profunditat i capacitat evocadora, amb aquells canvis de ritme sobtats i de vegades un poc forçats però que en cap moment se li escapen. O sí, un poc. De vegades tens la sensació que deixen anar-se i precisament quan sembla que no arriben i ho quadren al darrer moment és quan tot és encara més màgic. En alguns moments sembla que la música comença a caure´s a peces, però de sobte tot torna al seu lloc, el públic aplaudeix i te n´adones que estas davant la música en estat pur: intuició, ritme i sentiment.
Una vetllada fantàstica.
joancabot