La pel·lícula està prou bé. Em va agradar que fos dura amb el personatge, mostrant al Cash ionqui, confús i perdut. Em va agradar que deixés de costat la part més glamourosa de la seva biografia i es centrés en la seva relació amb June Carter. I em va agradar que agafi com a referència el concert de la pressó de Folsom. Hagués estat fàcil mostrar-lo com un gran americà, però ell no ho era: era un mal americà, representaba tot el que América voldria amagar rera grans murs i tirar la clau.
No mostra a Cash com un gran heroi, sinó com un caparrut enamorat que actua per instint més que per convicció o per ideals. Em va encantar que les cançons que interpreta siguin, en la seva majoria, les més dures i políticament incorrectes, perque amb Cash val la pena recordar que ningú deia el que ell cantava a les seves cançons als 50 i 60. Ningú parlava de matar la teva dona després de fer-te una ratlla de coca. Ell ho feia. Ja vaig dir un cop que el Johnny Cash dels seus darrers anys em sonava com el padrí vell que t’alliçona sense morals barates: et parla del pecat perquè sap el que és, ha anat a l’infern i ha tornat.
La vida de Cash hauria donat per molt més, però ja està bé així.
I la sorpresa és la veu de Reese Witherspoon… Quasi m’agrada més que la de June de veritat. Té una veu preciosa, la veritat, i canta de puta mare. Joakim Phoenix no ho fa malament, però va justet.
NP - Off the Record, My Morning Jacket