El concert d´ahir de Michael Brecker va ser impecable i incriticable, però comparat al de McCoy Tyner no hi té res a fer. Potser tècnicament era millor, més pensat i treballat, però també menys intuitiu, més blanc (que en aquestes coses de cada cop estic més convençut que el racisme té sentit, musicalment parlant esclar). Allà hi vaig veure en Dani Nicolau que em va comentar que estan treballant en el nou número del Bon Vivant -un MondoBrutto per a sibarites i jet set people: una revista per a nosaltres, vaja.
Quant al de la música, si per descriure a McCoy Tyner em vaig dedicar a fons a repassar totes les maneres possibles -i megapijes- de dir que era un concert de puta mare, realment viu i directe, que t´estirava de cap a la música, per Brecker hauré de treure-li la pols als adjectius “inteligent”, “tècnicament perfecte”, etc… Va ser un concert molt bo, però només això. Brecker té un discurs musical molt blanc, basat en les escales més que en la intuició, i més enllà de la seva capacitat pulmonar i tècnica, et quedes amb ganes de més. I hi va haver un parell de moments en que va dedicar a dinamitar alguns dels moments més inspirats del concert amb dues pixades fora de test considerables: la primera, una balada aborrida i desangelada que Pep Xesc Forteza va definir com “una balada FM” (em va fer molta gràcia); la segona, quan va treure un instrument electrònic africà (!!!) que es diu Iwi o Kiwi (!!!) i es va entregar sense fre a un horteríssim viatge pels sons més horrorosos de la música new age, el Tomita més kitch i qualsevol cosa que sones ètnica i fora de lloc. Una esllenegada que hagués quedat en anècdota si no hagués durant quasi deu minuts. Després o va enganxar molt elegantment amb un tema acústic i més o manco va fer-se perdonar.
Per cert… seguesc intentant entendre què fan els guitarristes a un combo de jazz. Torn a repetir que sóc un iniciat en el tema, però sé el que m´agrada i el guitarres no m´agraden quan toquen jazz. I més quan només es dediquen a tocar escoles de manera asèptica.
Aquest matí m´he aixecat amb The Innocence Mission i el seu preciós disc “Befriended”. Karen Peris, la cantant, té una veu dotada i composa uns temes fràgils i emocionats que naveguen entre el pop de cambra i certa sensibilitat jazzy. El nom del grup els ve al pèl. Quan els escoltes penses que la innocència deu seguir existint, a alguna banda. Sobretot per les lletres, construides a partir de petits detalls, recollits amb tendresa.
Un altre disc que em té enganxat aquests darrers dies és el de Okkervil River, “Down by the River of Golden Dreams”. No sé molt del grup, però sí puc dir que els dos discs que he escoltat són realment bons (l´altre es diu “Don’t Fall in Love with Everyone”, un esport que darrerament practic prou). És una barreja el freakisme pro de Daniel Johnston i Darren Hayman i el country alternatiu més pop. Una bona troballa que vaig fer, com sol ser el cas darrerament, a través de Joan Andreu (que també em va descobrir a Ronnie Lane i em va acabar d´obrir les portes a Townes Van Zandt).
I ja finalment, una altra recomanació, però aquesta per estòmags entrenats o per aficionats al metafreakisme exagerat: Deerhoot són una banda de San Francisco a la que tant li dóna sonar absolutament twee o absolutament desquiciants, amb melodíes impossibles i psicòtiques, però realment belles. “Milk Man” em va obrir les portes i m´he baixat els seus altres discos i són molt bons. Durs de païr, però bons. Te´ls poses a casa i al cap d´una estona et demanes que recollons estas escoltant. Una locura carregada de petits detalls.
Avui serà un bon dia, he dicho.
joancabot