M’he perdut per diferents raons els tres anteriors concerts del Waiting For Waits d’enguany, però no et sap tant de greu quan el darrer concert és com el d’avui vespre, amb un Josh Rouse que representa a la perfecció el matrimoni entre la profunditat del folk americà i la vena efectista pop (encara que en alguns moments dels primers compasos del concert, un no podia evitar evocar els arranjaments de 1972 i era inevitable notar que mancava alguna cosa, que les cançons no tenien tant pes sense la producció).
En realitat, el millor de tot ha estat el repertori dels seus discs anteriors. “Com si es volgués treure del mig les cançons del darrer disc quan abans millor”, comentava en Joan Andreu. I potser tenia raó. El fet és que a mí sí m’agrada la vena pop de Rouse, amb aquelles melodies meloses i de vegades un tant innocents, però sempre perfectes. Supós que també es deu a que vaig descobrir 1972 (confese’m-ho: no el coneixia d’abans) en un moment sentimentalment delicat, i cançons com Slaveship o Sunshine varen servir d’alguna manera per passar de puntetes per un època un tant trista i desconcertant (massa canvis, massa de cop). El concert d’avui ha estat molt bé, i no record al públic tan entusiasmat cap altre nit del WFW (excepte potser la primera visita de Howe Gelb).
Parlant de Gelb… avui a la ràdio he posat un tema de Lee Hazelwood amb Nancy Sinatra, i m’ha donat per pensar en Gelb com un Hazelwood cercant la seva Nancy. Estúpida teoria pajillera que explicaria el seu (bon) vici de col·laborar amb dones… I parlant de pajillerisme, de tornada amb Joan Andreu i n’Andrés, dins el cotxe hem estat comentant el fet del blog, l’onanisme que en teoria això suposa, etc.
També me n’he adonat que en cap moment he explicat les veritables intencions del blog, a què ve contar tot això a qui sigui si no és un acte de megalomania fora de lloc. En realitat per mi es tracta d’una cosa senzilla: escriure aquí m’allibera de ser coherent, racional, puc explicar les coses com vull i parlar del que vull -en contraposició als articles per revistes, que són per encàrreg, etc… Per exemple: puc posar mil etc… tantes vegades com vulgui i etc… i no passa res, etc… Supós que d’això es tracta. Si després algú ho llegeix i li serveix per a qualsevol cosa, ja va bé. Si no, a mí em serveix per fer gimnàstica mental, gramatical, redaccional etc… (quines ganes tenia de posar un altre etc… i etc…). I també per a certa higiene mental. Esciure està bé. I per altra banda, o sé per què dubt que algú perdi el temps llegint tot això, així que… etc…
Lectura recomanada de la setmana: Moteros Tranquilos, Toros Salvajes, de Peter Biskind. Parla del Nou Hollywood, de tots aquells directors dels 70 que tant es drogaven i d’aquelles pelis i actors, amb un munt d’anècdotes. Lectura amena i interessant sobre un tema que no m’interessa especialment, però com que darrerament m’ha pegat per llegir assajos i llibres històrics sobre cultura popular contemporanea…
Disc del mes: Down By The River of Golden Dreams, de Okkervil River. Impressionant. Majestuós. Genial.
N’escriuré més extesament demà o qualsevol altre dia…
joan