El passat dimarts vaig tornar a la feina, i la veritat és que m’ha anat molt bé tornar-hi. Després d´un altre estiu estrany, replert de defuncions i problemes però durant el qual he registrat una estabilitat emocional fora del comú. Ara el que necessit és activitat, estrés, fer coses. La ciutat aquests dies em sembla fantàstica: fa bon temps, ni calor ni fred; la gent va amunt i avall… Record aquella película de Buñuel, de la seva època mexicana, en què l´embogit protagonista es puja a una esglèsia amb la seva torturada dona -no record el títol, esper que els cinèfils em perdonin- i comenta que des d´allà la humanitat sembla una colònia de formigues esperant que un infant cruel els esclafi per simple antull. Aquests dies he passat al bàndol de les formigues. Esper que ningú m´esclafi, però necessitava tornar a l´activitat. Als vespres, de vegades em sorprenc admirant la policromia lluminosa de Ciutat. La trista política del nostre consistori ha aconseguit arrencar-li l´ànima al centre. Ara un té la sensació de passar pels passadissos d´una casa-museu poc transitada. Per contra, la periferia s´ha convertit en una altra cosa. Hi ha vida -encara que sigui la dels cotxes tunejats. Odiar intensament algú o alguna cosa només agarenteix que t´hi tornaras a enamorar.