Ahir en Benjamí Villoslada em va fer arribar un article de Quim Monzó sobre la ràdio i les seves misèries musicals. El texte era com gairebé tot en Monzó intel·ligent però anecdòtic. La ràdio avui en dia, la mainstream, és senzillament un anunci allargat durant vint-i-quatre hores. T’ofereixen productes, la majoria d’ells sense cap mena de relació amb la música més que la utilització de la música com a coartada per vendre’t imatge i ‘una humiliació compartida’ (com deia el baixista de Bloc Party en un recent article de RDL). Intentar veure-hi res més que els ullals de la indústria és pecar d’innocent.
Record fa poc que a una ràdio general entrevistaven a un locutor de radiofórmula que es queixava de que no se’ls prenia seriosament com a professionals, i estic en part d’acord i en part en desacord. Reconec que un locutor de radiofórmula és un professional tan respectable com qualsevol altre, mereix el mateix perfecte i presentar amb ganes segons quines coses després de cinc hores davant el micròfon és senzillament una proesa. Però a la vegada no es pot comparar el seu treball al dels periodistes musicals, tant radiofònics com de premsa escrita, tv…
Però en això que apareix internet, tant pel que fa als p2p com pel que fa a les ràdios en xarxa. Fa uns mesos, quan vaig entrevistar en Rafa de Green Ufos per l’aniversari de la seva distribuïdora, em va comentar que internet estava fent el treball de difusió que no feien els mitjans. Els p2p són realment els que nodreixen la curiositat dels seguidors de la música. Ja no ens passam hores esperant a veure què posen a la ràdio perquè ja sabem el que posaran i sabem que no ens agradarà. En canvi a internet podrem trobar la resposta a les nostres necessitats sense haver de suportar a pelmes insuportables de dicció ‘ditxaratxera, entrar en contacte amb persones que comparteixen els nostres gusts i intercanviar coneixements i música.
Darrerament, a més, estic escoltant tot el matí la ràdio per internet i estic gaudint de nou d’aquella vella sensació de que allà a fora hi ha tot un món de músiques excitants i noves… Se m’obri la fam de més. Potser és això el que hauria de provocar la ràdio i el que ja no provoca.