Ahir vaig aconseguir que m’arreglassin el so de l’ordinador (gràcies Kiko! i gràcies Xisco per la paciència…) i feia temps que no passava tant de gust d’escoltar música. Per començar, he aprofitat l’amaroK -això i m’he escoltat alguns discos que tenia pel disc dur de fa temps. Entre ells, un dels que més m’han agradat han estat Gogogo Airheart i el seu “ExitheUXA”. Un disc d’aquests que m’agraden tant que creuaré els dits perquè cap hype-hunter els descobreixi. El fet és que Gogogo Airheart tenen unes referències que, al manco per mi, ja els fan com a mínim interessants: The Pop Group, The Fall, Pere Ubu… Tenia els seus anteriors discos però no els havia fet molt cas. Aquest estava per allà, però crec que mai me l’havia escoltat amb deteniment. És el que té la descàrrega compulsiva.
Una altra banda que no abandona el playslist de l’amaroK és la discografia completa de Spacemen 3 (bàsicament, “Playing With Fire” y “The Perfect Prescription”). Una altra banda que exemplifica a la perfecció la capacitat per trobar nous territoris a partir de la revisió dels patrons clàssics. Senzillament genials.
A la feina, avui matí, he estat escoltant el “Nashville” de Josh Rouse. Quan semblava que ho havia dit tot, el bon home es despenja amb un disc que combina el millor dels seus discos anteriors, superant amb escreix un treball tan accessible com “1972″.
Quan començ a escoltar tants bons discos el cervell se’m posa a cent i començ a tramar coses… Si aquest tipus de música sonàs per la ràdio el món seria un lloc millor. Com a mínim un lloc més divertit on el doping seria del tot ordinari.