badtiming

L’amor deu ser quelcom semblant a “A Favor” d’Okkervil River. Un crescendo suïcida cap a l’infinit. Dir coses tant dures i sinceres com “how can i change my body…”
La contradicció de l’amor és que et fa estimar a una persona i a la vegada dessitjar ser qualsevol cosa menys el que ets.

Ahir vaig aconseguir que m’arreglassin el so de l’ordinador (gràcies Kiko! i gràcies Xisco per la paciència…) i feia temps que no passava tant de gust d’escoltar música. Per començar, he aprofitat l’amaroK -això i m’he escoltat alguns discos que tenia pel disc dur de fa temps. Entre ells, un dels que més m’han agradat han estat Gogogo Airheart i el seu “ExitheUXA”. Un disc d’aquests que m’agraden tant que creuaré els dits perquè cap hype-hunter els descobreixi. El fet és que Gogogo Airheart tenen unes referències que, al manco per mi, ja els fan com a mínim interessants: The Pop Group, The Fall, Pere Ubu… Tenia els seus anteriors discos però no els havia fet molt cas. Aquest estava per allà, però crec que mai me l’havia escoltat amb deteniment. És el que té la descàrrega compulsiva.
Una altra banda que no abandona el playslist de l’amaroK és la discografia completa de Spacemen 3 (bàsicament, “Playing With Fire” y “The Perfect Prescription”). Una altra banda que exemplifica a la perfecció la capacitat per trobar nous territoris a partir de la revisió dels patrons clàssics. Senzillament genials.
A la feina, avui matí, he estat escoltant el “Nashville” de Josh Rouse. Quan semblava que ho havia dit tot, el bon home es despenja amb un disc que combina el millor dels seus discos anteriors, superant amb escreix un treball tan accessible com “1972″.

Quan començ a escoltar tants bons discos el cervell se’m posa a cent i començ a tramar coses… Si aquest tipus de música sonàs per la ràdio el món seria un lloc millor. Com a mínim un lloc més divertit on el doping seria del tot ordinari.

Ahir en Benjamí Villoslada em va fer arribar un article de Quim Monzó sobre la ràdio i les seves misèries musicals. El texte era com gairebé tot en Monzó intel·ligent però anecdòtic. La ràdio avui en dia, la mainstream, és senzillament un anunci allargat durant vint-i-quatre hores. T’ofereixen productes, la majoria d’ells sense cap mena de relació amb la música més que la utilització de la música com a coartada per vendre’t imatge i ‘una humiliació compartida’ (com deia el baixista de Bloc Party en un recent article de RDL). Intentar veure-hi res més que els ullals de la indústria és pecar d’innocent.
Record fa poc que a una ràdio general entrevistaven a un locutor de radiofórmula que es queixava de que no se’ls prenia seriosament com a professionals, i estic en part d’acord i en part en desacord. Reconec que un locutor de radiofórmula és un professional tan respectable com qualsevol altre, mereix el mateix perfecte i presentar amb ganes segons quines coses després de cinc hores davant el micròfon és senzillament una proesa. Però a la vegada no es pot comparar el seu treball al dels periodistes musicals, tant radiofònics com de premsa escrita, tv…
Però en això que apareix internet, tant pel que fa als p2p com pel que fa a les ràdios en xarxa. Fa uns mesos, quan vaig entrevistar en Rafa de Green Ufos per l’aniversari de la seva distribuïdora, em va comentar que internet estava fent el treball de difusió que no feien els mitjans. Els p2p són realment els que nodreixen la curiositat dels seguidors de la música. Ja no ens passam hores esperant a veure què posen a la ràdio perquè ja sabem el que posaran i sabem que no ens agradarà. En canvi a internet podrem trobar la resposta a les nostres necessitats sense haver de suportar a pelmes insuportables de dicció ‘ditxaratxera, entrar en contacte amb persones que comparteixen els nostres gusts i intercanviar coneixements i música.
Darrerament, a més, estic escoltant tot el matí la ràdio per internet i estic gaudint de nou d’aquella vella sensació de que allà a fora hi ha tot un món de músiques excitants i noves… Se m’obri la fam de més. Potser és això el que hauria de provocar la ràdio i el que ja no provoca.

Estranyament, de vegades et pega per passar-te dies sense escoltar cap disc. Hi ha tristos que només es poden viure en silenci i silencis que només poden ser contestats amb la seva reafirmació. Ahir vaig recuperar el meu reproductor de cedé, que estava al bar de Ses Voltes, i vaig tornar a posar-me música. El primer disc que em vaig posar va ser el debut de Black Mountain per Jagjaguwar -un segell més que recomanable. Posar el disc va ser com obrir la finestra i deixar entrar l’aire. Més per la música en si que per la música de Black Mountain en concret (que a més de recordar-me a Jefferson Airplane de vegades es perden en passatges instrumentals dignes de Black Sabbath). El disc està molt bé, però aquesta setmana sobretot recomanaria el de M Ward (potser no és tan sorprenent com “Transfiguration of Vincent”, però és un gran disc) i el “The Great Destroyer” de Low.

5 discos:

Fer llistes de cinc discos és una de les activitats més ‘pajilleres’ dels aficionats a la música. I jo sóc molt ‘pajillero’, per això… Si aquesta setmana hagués de fer una llista dels meus cinc discos preferits (els millors segons jo) seria aquesta:

- Inspiration Information, Shuggie Otis
- Hurt Me, Johnny Thunders
- Today, The Beach Boys (’Pet Sounds’ és el millor disc de pop de tots els temps, però per mi aquest te alguna cosa d’especial…).
- Songs in the key of live, Stevie Wonder
- Darklands, The Jesus and Mary Chain.

Vaig demanant favors a qui puc… Ja es sap que si no tens amics dissenyadors, no ets ningú en la postmodernitat. Jo en tenc uns quants, així que potser m’hauria de decidir a viure en els temps moderns (encara que jo sóc com en Brian y “I think I just wasn’t made for this times…”). En Carlos Padilla, flamant nou maquetador del Mondo y l’amo de isladelamusica.com m’ha redecorat el blog. A mi m’encanta.