badtiming

si això fos una pel·licula d’avions, jo estaria enamorat, com sempre, de l’Stuka que cau en picat.

sempre he pensat que créixer no és més que desgastar-se, perdre la força per mantenir les nostres conviccions intactes. la música pop ens ajuda a seguir combregant amb aquella concepció pura de l’amor i la tragèdia que el dia a dia va esmicolant. en realitat, som tots un grapat de peterpans intentant mantenir intacte el nostre bocí de Neverland.

després de dos dies d’infart tancant l’edició del Mondo, el viatge a Vitòria ha estat el més semblant a unes vacances que he tengut en els darrers mesos. des de la desaparició de Ràdio Jove tenia la sensació de necessitar una petita aturada, un temps mort per poder pensar en fred sobre tot plegat i anar de viatge, els avions, els busos, llegir a Rodrigo Fresán, dormir poc i veure a Wilco en directe ha estat una bona idea.
va ser un gran concert. em vaig quedar sense veu cantant clàssics -sobretot els de “Being There”. dóna gust trobar-te amb bandes amb tan bones cançons i que no necessiten artificis ni showtime per convèncer, emocionar i divertir.

‘A mi m’agrada la música’, diu en X. mentre sopam. Es suposa que al nostre cercle ningú no ha de menester dir tal obvietat. Però ell ho remarca i ho repeteix i jo l’entenc, esclar.
Al final, el més sincer i intel·ligent que pots dir sobre un disc és que és de puta mare o que és una merda.

Em sent com si aquestes darreres setmanes haguessin passat per sobre meu… el que jo anomen “rodillo”. El Mondo està a punt de sortir al carrer i, si no se’ns va passar res per alt, serà el nostre millor número. Amb en Dani al vaixell i la bona feina de’n Carlos, la cosa és més fàcil i divertida -a més d’eficient. Avui començ amb l’espai a Ib3. Enyor la ràdio, però ja res serà el mateix. I sobretot trob a faltar els col·laboradors, començar el programa en pla incendiari, parlar de música com qui en parla a un bar…